El discurs mediàtic és propi de l'època Postmoderna. Per Postmodernitat entenem un temps de canvis, on el mite de progrès comença a difondre's, els grans imperis moren, una sèrie de valors defineixen la Postmodernitat:
immenentisme, individualisme, pragmatisme, fragmentació, narcisisme, esteticisme.
Durant el període comprès entre finals del segle XVIII i principis del XIX s'estableix una concepció totalitària de la ciència i del concepte científic.
Però, és en el procès de la Postmodernitat quan es produeix una crísis del pensament positivista i emergeixen les ciències socials per a respondre a preguntes a les que la ciència no abasta.
Poc a poc i a mida que veiem la ciència com una forma de entendre la realitat, l'anem a interioritzant com a veritable o principal font de coneixement.
Però, tal i com afirmen els autors del text "la publicidad y sus complejas relaciones con el discurso científico", actualment la ciència és veu immersa en una paradoxa: per una banda encara es conceb com a font inqüestionable de coneixement:
"estudios científicos han demostrado la eficacia de Actimel..."
"testado dermatológicamente"
D'altra banda, però, el seu ús indistintament aplicat en gairebé tots els àmits i el acriticisme al que estem exposats dabant d'aquest fenomen han consolidat una manifestació de incredulitat dabant el discurs científic. La publicitat fa un ús abusiu dels termes que la ciència aporta i apel·la a aquesta veritat absoluta que compren el discurs científic.
"¿Es imposible establecer verdades generalizables? La posición dominante en el discurso científico sostiene que es posible, aunque sin que ello comporte establecer verdades absolutas inmanentes e incuestionables."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada